Entrevista Bruna

Jo vaig fer l’entrevista als meus avis Lluís i Cinta, els pares del meu pare. Ells van viure la postguerra, la iaia va néixer el 1941 i l’avi el 1936. Em van explicar moltes coses del seu passat, coses que ja sabia i d’altres que no.

La meva iaia em va explicar que ella molta gana no en va passar, però la qualitat del menjar era bastant pèssima. Menjaven pa negre i poca cosa més; sovint, quan els donaven pa sec pels conills se’l menjaven ells perquè no tenien més per menjar. El meu avi, més gana sí que van passar. Esperaven amb “candaletes” quan les gallines que tenien ponien els ous perquè llavors els podien menjar i alimentar-se una mica millor.

Sobre la forma amb la que es transportaven, la majoria de cops, es traslladaven a peu. Tot i així, de tant en tant, agafaven el tramvia o, més ben dit, es colaven al tramvia. Miraven on estava el cobrador (que era com el revisor d’aquella època) i pujaven al tramvia en marxa saltant a l’extrem oposat d’on estigués el cobrador per així no haver de pagar ja que no els sobraven els diners. El primer cotxe que van tenir va ser quan es van casar i el primer avió que van agafar va ser molts anys més tard.

L’avi va anar a l’escola des dels 10 fins als 12 anys i després en una altra escola dels 14 als 16 i després no va seguir estudiant perquè va haver d’anar a treballar. A més, ell havia començat tard a anar a escola i era dos anys més gran que la resta dels seus companys; aquest era un altre motiu pel qual va deixar d’estudiar, perquè li feia vergonya ser més gran que els altres. Mentres estudiava, més o menys dels 11 als 16 anys, treballava recollint el pèl dels animals per fer raspalls, escombres… Després de deixar l’escola, va començar a treballar d’aprenent de vidrier cobrant 45 pesetes la setmana. Aproximadament un any més tard, va anar d’aprenent a un altre lloc i va seguir treballant allà cobrant 90 pesetes la setmana fins que, anys més tard, el propietari li va donar el negoci i ell es va convertir en el propietari. Ha estat treballant de vidrier tota la seva vida fins que es va jubilar. La iaia, va anar a escola fins als 14 anys i després va començar a treballar al mercat de la plaça on hi va estar fins que va conèixer l’avi i, després de casar-se, va passar a treballar a la botiga amb l’avi i entre tots dos portaven el negoci.

Mitjans de comunicació no en tenien pràcticament. La iaia de petita sí que tenia una ràdio però no més. Després de casar-se, van tenir el primer telèfon i la gent del barri anaven a trucar a casa seva perquè eren dels pocs que en tenien. Fins i tot hi havia gent de cases senyorials, amb més diners que ells que no tenien telèfon i anaven a trucar a casa seva.

L’última pregunta que els vaig fer va ser com els agradaria que els recordessin i es van emocionar. Em van dir que els agradaria que els recordessin com a persones que han treballat molt dur perquè els seus fills tinguessin una vida millor que la que van tenir ells, que se’ls tingués en compte tot això i que sempre han estat molt bones persones.

A continuació us deixo l’enllaç d’un trosset de l’entrevista.